Translate

dilluns, 25 de juny de 2012

La balada dels històrics anònims, de Foix, Ivan i Tarradellas, Anton

Rebre unes entrades de teatre com a regal d'aniversari és tot un privilegi. Així ho vaig sentir quan de dins d'un sobre de color taronja en vaig extreure dues entrades per anar a la Sala Beckett a veure La balada dels històrics anònims. A priori no tenia cap més informació que la obra narrava el periple del cor embalsamat de Francesc Macià un cop esclata la Guerra Civil i fins a l'instauració de la democràcia a l'Estat Espanyol. També sabia que Ivan Foix era descendent d'anarquistes i Anton Tarradellas,  descendent del Ministre d'Indústria de la generalitat de Catalunya en el període de guerra i President de Catalunya a l'exili.

Les entrades eren pel divendres 22 de juny a les 21.30 hores. Vam sopar en un bar, La iaia que hi ha allí mateix al carrer Escorial. Un divendres a la nit els bar de la zona van començar a tancar a les 21 hores i aquest mateix va tancar a les 21.15 quan vam abandonar la seva terrassa. Un fet insòlit que segurament tenia a veure amb què estàvem a vigília de la Revetlla de Sant Joan, la festa típica de la zona que comprèn la denominació de Païssos Catalans. 

La primera sorpresa va ser arribar a la sala i trobar-nos que nosaltres érem les dues úniques persones que assistiem a la representació. Un fet que ràpidament vam resoldre intercanviant les entrades pel Diumenge 24 a la tarda. Però que em va entristir. Catalunya és un país petit. Amb molta gent combativa que lluita i reivindica la cultura catalana. Em pregunto com pot ser que una obra de teatre que a més destil·la sensacions i pinzellades del nostre gran patrimoni intangible com és la pròpia història estigués buida? Com pot ser que un país on teòricament reivindiquem de forma insistent la nostra cultura i llengua no ens volquem amb les produccions pròpies? I malgrat l'assitsència, la resta de dies segur que ha estat ben bona, no entenc com pot ser que el poble deixem sols a la gent que lluita i s'arrisca per produir espectacle cultural propi. 

Un cop superada aquesta reflexió cal esmentar un fet important. I és que als 30 segons de començar l'obra ja a la nova sessió del dia 24 de juny a les 18.30 hores jo ja estava immers en un viatge on els dos autors amb una habilitat fascinant per traslladar l'expectador en tot tipus de localitzacions narraven el periple del cor de Macià i de pas diferents històries vitals i existencials d'una gent que són alguns dels testimonis que ens queden d'una època plena d'heroicitats però sobretot marcada per la covardia, la violència, l'abús i l'assassinat.  Tots dos, amb uns gestos petits però immensos, fan el què volen amb l'espectador. Amb un petit gest imitant un xiulet d'ocell, un esbufec de vent o, fins i tot la sirena d'un vaixell, són suficients per ubicar-te on la història et reclama. La pròpia força del guió i la perícia de tots dos són uns ingredients tant forts que encara que l'espectador tingui poques habilitats imaginatives acaba traslladant-se, sentint alguna de les sensacions que l'obra transmet. I tot ell amb pinzellades d'ironia i humor, que donen una dimensió encara més gran i humana a tota l'obra.  Un viatge per la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, un viatge enmig de la derrota dels feixistes a Europa i la pervivència dels feixistes espanyols (que fins avui dia encara patim!). Els anhels d'una pàtria que neix amb Guifré el Pilós i gairebé és anorreada pel Dictador Franco.  En definitiva un viatge d'una cultura, d'una societat i de tantes i tantes persones que al llarg de la història som qui donem sentit a aquestes estructures amb els nostres sentiments, les nostres voluntats i els nostres desitjos.

És un viatge necessari. Que ens recorda la tragèdia d'una època on la majoria lluitava per la supervivència: la d'un cor embalsamat, la d'una nació, la d'uns ideals, la supervivència de la dignitat, de la família, de la pròpia vida... Un episodi històric que els catalans no podem i hem d'oblidar perquè la lluita pel que som i serem, pel que volem i desitgem, pel que patim i sentim continua més viva que mai. Sort que encara queda gent disposada a recordar-nos-ho.  La pregunta és si estem disposats a lluitar encara?

Independentment d'això va ser un viatge extraordinari. Un plaer compartit amb la què em va regalar les entrades i amb qui vaig compartir el goig de la complicitat de viure un espectacle únic.