Translate

dilluns, 14 de maig de 2012

The Avengers: la crònica d'escollir una pel·lícula

Anar al cine avui dia és una gran responsabilitat. No és barat i escollir correctament una film és gairebé determinant. No importa quina pel·lícula t'hagin recomanat, tota la informació que hagis pogut recopilar del film no serà mai suficient per assegurar l'èxit de la teva elecció. Així les sensacions que ens transmeten les pel·lícules són tantes, són tant complexes, que malgrat tenir-ho tot a favor una bona pel·lícula pot suposar una apocalípsi existencial. I no hi ha res pitjor que haver pagat l'entrada al cine, les crispetes, les gominoles, etc i després adonar-se que el què estàs mirant és una merda. 

És per això que malgrat el munt de recomanacions i la informació que havia llegit vaig anar a veure The Avengers amb certes reserves. M'encanten els superherois pel que sempre tinc assumit que segurament les pel·lícules basades en ells em m'agradaran "a priori" però quan em deceben és terrible. Com per exemple em passa també amb la literatura, no hi ha res pitjor que una mala adaptació d'un llibre. I'm a Legend (Sóc Llegenda), dirigida per  Francis Lawrence, és una de les pitjors adaptacions que he vist mai. Mai he entès com amb un llibre fantàstic com el de Richard Matheson acaba destrossat, amb el guió canviat i sense rastre de l'essència de la història original en aquest pel·lícula ridícula interpretada per Will Smith. Diria que a Hollywood haurien de potenciar les classes de comprensió lectora i de redacció. Ja que sembla impossible que amb una bona trama que els ho posava tot a favor hagin acabat per fer un producte ridícul i insultant.

Per què us parlo d'un mal exemple d'adaptació cinematogràfica i del què suposa haver anat al cinema a veure una merda de pel·lícula? Doncs perquè ja he vist l'adaptació de Els Vengadors (The Avengers) de Joss Whedon i em va semblar senzillament fantàstica. No tenia clar que el film de la unió dels superherois marvelians m'agradés. No és fàcil condensar en unes hores tota l'essència que els creadors de Marvel han abocat generació darrere generació en els còmics. No és gens fàcil plasmar a la gran pantalla un univers que ha agafat forma en dècades... I malgrat tot, ho han aconseguit en aquesta pel·lícula. Mentre Thor dirigida per Kenneth Branagh va passar sense pena ni glòria ja que no tenia un ritme equilibrat i Hulk, en les seves diferents adaptacions s'enfonsaven, Iron Man i Capità America triunfaven gràcies a uns ritmes trepidants. Però The Avengers ha reunit al seu voltant el millor de tots els personatges en una trama sòlida i trepidant al mateix temps que ha polit tots els defectes que els films per separat posaven en evidència. No us diré que és una obra mestra però conjugar el bo i millor de cada personatge deixant que el guió flueixi és realment un tipus d'obra d'art. Hi ha petits detalls que la fan així, els caràcters contraposats dels personatges, recuperar parts essencials de certs caràcters -per primera vegada van recuperar el Hulk temible i incontrolable dels anys 60, pels que no coneixeu els còmics Hulk era un superheroi que aterria a la gent, per imprevisible. I el film per primera vegada ens deixa de nou aquesta sensació d'ésser temible (La topada de Natasha amb Hulk és impactant). 

I qui es podria pensar que aquesta és la primera pel·lícula del director? Després d'haver creat sèries com Buffy, Angel o FireFly i haver-se convertit en una referència en el món dels freaks -fet que sovint la estigmatitzat- Whedon ha demostrat que amb sentit comú, passió i comprensió es pot conjugar el món dels còmics amb el setè art amb resultat realment notori. Esperem que els que van plantejar el gran fiasco de Ghost Rider o Hulk hagin après la lliçó. I si us agraden els còmics , l'acció i l'aventura podeu anar a veure The Avengers. Ara si al final no us agrada recordeu que la última elecció abans d'anar a veure un film al cine és nostra!